Com es resolen els traumes?

No es un procés ni fàcil, ni ràpid, ni hi ha formules màgiques, ni persones «salvadores». I, de fet, cal tenir en compte diferents aspectes de la persona, els quals intento desenvolupar en aquest article.

En primer lloc, tenim en compte la part «mental», que vol dir, la part cognitiva, dels «pensaments», que gestiona l’escorça cerebral que és la part més evolucionada filogenèticament dels éssers humans. En aquesta àrea, cal anar desfent les creences antigues de supervivència i les memòries traumàtiques i emmarcar-ho en una perspectiva més actual que tingui en compte nova informació. Un exemple d’això, podria ser per exemple reestructurar la creença o la memòria de «el meu pare no vol que jo expressi emocions», per una altra de l’estil «el meu pare no comprèn el món emocional i es posava nerviós quan jo expressava».

Un altre aspecte a anar treballant és l’ambit «emocional», que inclou tant l’expressió de les emocions «retingudes» a dins, com la seva descàrrega a través del cos i el moviment, però també i no menys important, la capacitat de contenció d’elles de manera que no dirigeixen la nostra vida. L’objectiu es restaurar tot el camp de les emocions i que elles recuperin la seva funció de senyals informatives adequades de les experiències que vivim. En les situacions de trauma, l’experiència emocional queda alterada, i per exemple, pot passar que la persona senti por quan la seva parella s’acosta per abraçar-la, o tot el contrari, que tingui tendència a estar amb persones que li falten al respecte i això no generi cap tipus de ràbia, sinó més aviat calma.

Per altra banda, cal treballar directament amb el «sistema nerviós», doncs és el que ha anat «acumulant» totes les experiències viscudes. I com a base, cal saber que tota experiència genera una reacció al sistema nerviós. Si aquest està regulat adequadament, davant de situacions per exemple, «violentes o d’abús», reaccionarà amb respostes de defensa, i de supervivència. Però, el que passa, es que en la biografia de les persones amb trauma, la persona i per tant, el sistema nerviós, no va poder generar aquestes respostes de defensa (de lluita, o fugida, etc.), i aleshores, aquestes es queden incomplertes, registrades al sistema nerviós. Es a través de la terapia que treballem amb elles en el sentit de completar-les, de manera que per exemple, el cos pugui expressar una postura de defensa o de sortir corrents.

L’altre aspecte a treballar es el «somatic», que indica un treball amb les memories implícites corporals. En la psicoterapia i la psicologia parlem de dos tipus de memòries, les explícites, que son les que una persona pot «narrar» i explicar amb paraules, com si fos una película, i les implícites, que són les que no li podem posar paraules, sinó que directament les vivim, les repetim en el present, moltes vegades sense saber que es tracta d’una memòria antiga i no de l’experiència del present. I un exemple d’això seria per exemple, cada vegada que entro dins el cotxe em passa que tinc ansietat i tot el cos es posa en tensió. En aquest cas, hi ha una memòria implícita que «s’activa» i fa que el cos reaccioni en una situació «aparentment» neutra com es entrar dins del cotxe. El treball amb aquestes memòries es tracta d’anar-les coneixent, fer-les «explícites» de manera que la reacció sigui diferent.

Finalment hi ha dos aspectes més a treballar, per una banda, l’àrea de relacions, i per altra, la identitat. Són dos àmbits que en situacions de trauma queden afectats, perquè les experiències traumàtiques sempre es donen en context de relació entre persones en els dos sentits, per una banda per «massa» com els abusos, o bé, per «massa poc», com les negligències. Així, la persona amb trauma acaba vivint les relacions com a experiències de perill, i d’inseguretat, i per tant, tractarà d’evitar-les o defensar-se constantment, fets que dificulten la construcció de vincles. I en el treball terapèutic es molt important enfocar la reparació dels vincles, el poder tornar a sentir que una relació no té perquè ser perillosa, o de violència o d’abandó.

I per últim, l’aspecte de la identitat, doncs en experiències traumàtiques, hi ha un sentiment associat, de per exemple, «ho he provocat jo», «es culpa meva», «sóc així», etc. Cal «actualitzar» aquest sentiment amb la identitat de la persona del present, una persona que es capaç d’escoltar les seves emocions i necessitats, i actuar en conseqüència amb responsabilitat.